Una desena d’amables lectors m’han boicotejat el gmail: exigeixen que faci pública la meva sexualitat blogaire. Sospiten que sóc un impostor amb òvuls, rímel i talons. Que escriu massa bé per ser un home… ―mail extorsionador núm. 3, de 24 KB, safata d’entrada 12:02 p.m. Acabem amb el xantatge d’un post per tots. Sóc un bípede diòrquic i de testosterona gran reserva, consumidor esporàdic dels durex sensitive XXL (una hom que actualitza per aquestes contrades en pot donar fe), mamífer de pròstata d’alumini i que, des de l’aparició insolent d’alguns cabells blancs, ha de treure’s de sobre les pretendents amb una màquina llevaneu. El Sr. Tinc podria esplaiar-se amb més intimitats genètiques, però som en horari protegit i la llei és la llei. Xantatge resolt, apa.
Arxivar per Setembre, 2010
La posteritat és una sala diàfana, orientada al mar, ideal parelles. Als dotze anys em vaig morir tres mesos. A dins meu, portes, envans, finestres i quartos m’omplien l’ample del cervell, mentre un equip de pal·liatius em supervisava el coma i una insuficiència renal aguda. Però la mort no em va durar gens, i el pis-mostra, amb tots els acabats de luju, va desaparèixer. Des de llavors sé que el més enllà té parquet flotant, radiadors i cèdula d’habitabilitat.
Després de tres anys de sequera sentimental l’amiga estrena xorbo: un digey italià, provinent dels xilouts més fashions d’Eivissa i rodalies. Entre els íntims la notícia ha causat furor. Des de que l’ex va esfumar-se que l’amiga no ha recuperat el to. En una marató de resistència mental, els amics ens hem anat rellevant l’orella perquè pogués lamentar-se en condicions. Però com més temps passava, pitjor. Les parelles estables del seu entorn han follat, s’han embarassat i han parit a mesura que, pel seu llit, circulaven candidats d’una sola nit. Trenta-nou anys i els ovaris en el quilòmetre zero: les presses biològiques per lligar l’Home de la Seva Vida (les majúscules són seves) capen la predisposició dels pocs que rebreguen els seus llençols. De fet, quan els futurs rotllos s’enfunden el condó ja els està parlant de viatges de noces, criatures i sogres. Ni quan el cercle masculí ―reunit d’urgència― vam detallar-li el manual d’ús per no acollonir un home a la primera cita, no ens va escoltar: insistia en obrir-se de cames a les cigales que, primer, juréssin fidelitat a cal notari. I, és clar, els desenganys s’han anat amuntegant a la seva tauleta de nit. Però el pollastre sicilià i quarentón penjat del seu braç trastoca els plans. Un parell d’amigues casades els hi ha faltat temps per apuntar que aquest Flavio Briattore que punxa plats només serà un passatemps. A la parelleta no els hi donen ni tres sessions: tantes gogos i remescles no poden ser bones, diuen. Sospito que la planta del digey ―metre vuitanta-set, butxaca plena, somriure profident― té alguna relació amb aquesta premonició fatalista. La qüestió és que, tres anys després, l’amiga torna a tenir un nus a l’estómac i una orella nova per escalfar…
En el departament de pre-embrions algú la va espifiar. Quan encara no era ni un pèsol amb cordó umbilical van adjudicar-me (per error) l’adn d’un perfecte mediocre. El tràmit a la panxa de la mare va tòrcer totes les previsions primogènites, i vaig néixer sense ambicions a les butxaques. De possible genit de l’aeronàutica mundial a conserge de bata blava i antipatia contrastada.
[tinc molt mal caure] 