Fot-li, Tinc: al molt anònim que borineja el meu correu amb ànsies de polemista ―segons pròpia presentació― li agrairia que obrís el DIEC (2a edició) per la lletra P, pàg.1323, últim adjectiu a la dreta. Llegida la definició que diu ostentar li suggeriria que recapacités les seves incursions mailístiques. Millor, encara: aprofitant que té el diccionari entre mans li regalo un parell d’apunts filològics. a) Els seus comentaris d’alt contingut ofensiu són d’algú que prové de la lletra T, pàg.1644, mot núm.11: primera columna, mà esquerra. b) El seu teclejar rabiós delata un caràcter mal esbandit, molt proper a la I, entre imatjat (adj.) i imberbe (també adj.), pàg. 935. I si amb aquestes apreciacions no es dóna per al·ludit, no tindré cap més remei que engegar-lo a la pàg.1099, concretament al quinzè mot f., pop., paraula multiús que s’empra tant com interj. com loc. adv. o com ins. com. esc. (insult comú i escatològic), és a dir: a la merda.
Arxivar per Octubre, 2010
El meu camell de somnis diu que plega. Que ja en té prou i massa. Que amb els fills encarrilats, quatre estalvis a “la Caixa” i el plat a taula, ara li toca a ell, esnifar impossibles. M’anota la direcció del seu substitut, s’encén un marlboro i, abans d’encaixar l’adéu, em confessa l’estafa. Durant tot aquest temps m’ha distribuït la cara B dels difunts, la memòria dels morts que ningú no reclamava. Que traduït a la raó vol dir que durant vuit anys i mig, i per la vena grossa de l’addicció, m’he punxat il·lusions traspassades a preu de mercat. Mira tu que bé…
Cada cop em surt més car, això d’aguantar-me a mi mateix. L’últim gastu: lliscar la visa per una oferta televisiva sobre personalitats camaleòniques d’ús mensual. A l’anunci ―un any de garantia, promoció vàlida fins esgotar existències― un tècnic et desballesta el caràcter a domicili, t’instal·la el nou software psicològic i t’ensenya les aplicacions hipòcrites del producte adquirit. Però la precipitada reconducció de la meva vida gràcies al zapping ha topat amb un entrebanc d’última hora: de recanvis de la meva urgència mental no en fan. Ni a Alemanya, país de peces impossibles. Subratllo la mala sort, m’estalvio el sarcasme i deixo un espai en blanc pel renec gratuït ( ).
Com cada any, tu poses les petúnies i jo, el cotxe. Enfilem el segon trencant de la nacional, xiprers i pluja a cada banda. Dues voltes de clau i fem grinyolar el silenci dels morts. Mentre tu enllustres la làpida, jo passejo les llàgrimes tres blocs de nínxols enllà. Respecto els creients perquè saben què dir en un cementiri. Algú que m’estimo hi resideix per pròpia voluntat: tenia càncer de vida. Les seves particulars sessions de quimio ―alcohol i depressions a granel― van fer metàstasi una matinada de fa nou anys, en una estació de tren. Des de llavors que he buscat l’especialista que m’extirpés la tristesa, però sempre m’han clavat la mateixa i idèntica excusa pal·liativa: que la vida és massa seriosa per posar-la en mans d’un cirurgià.
[tinc molt mal caure] 