Arxivar per desembre, 2010

Gràcies a la xafarderia congènita de la del quart (cent quilos de rulos i poca feina), el Sr. Tinc ha quedat aïllat al seu pis, búnquer improvisat. A través de l’espiera, observo com una dotzena de veïns caven una trinxera al replà. L’arreplegament d’enveges, efectius i municions només té un objectiu: assaltar els meus propòsits pel 2011, que saben originals i espectaculars. Darrera un núvol de sacs de sorra i filferros espinosos, un megàfon exigeix la rendició incondicional de totes les meves bones intencions d’any nou. El riure sarcàstic del Sr. Tinc encén encara més les ires de la comunitat, i els de l’esc. B, amb pas marcial, es mobilitzen a la guerra psicològica que m’han declarat. Artilleria pesada: Manolo Escobar a tot drap, ràfegues contundents de Shakira i reggaeton a discreció. Durant la nit l’ofensiva no cessa: una columna d’altaveus avança pel flanc dret del replà amb El Príncipe Gitano per bandera, mentre a la reraguarda cobreixen la incursió amb els The Greatest Hits de la Carmen de Mairena. Dos franctiradors disparen amb autèntica crueltat musical: amb bales del calibre de Camela, Gary Low i Hombres G. Tres dies més tard, mentre l’edifici encara retruny per les últimes notes de dispersió Georgie Dann, el president de l’escala decreta un armistici indefinit. El Sr. Tinc somriu, victoriós, per haver resistit a tanta hostilitat melòdica. ―Qui post escriu, any empeny… ―es diu, cofoi, mentre xiula la melodia de La Barbacoa (amb un tic intermitent a l’ull dret) i s’autocondecora amb un parell d’insígnies de capità en amunt.

C’est fini

Posted: 12/28/2010 in Uncategorized

p { margin-bottom: 0.21cm; }

p { margin-bottom: 0.21cm; }
p { margin-bottom: 0.21cm; }
Al tercer calaix de la memòria hi guardo el desengany amorós núm. 5, París, 1998. Per recordar-lo comme îl faut cal retallar i enganxar la Tour Eiffel al fons d’un octubre fred, escampar un grapat de fulles caducifòlies (mida A3) i que ruixin l’aire amb un ambientador de croissant cruixent. Si, a més, activem la melodia d’acordió en sistema dual i situem la trama a la vora del Sena (Mademoisselle, s’il vous plaît…) el flaixbac és perfecte. El disgust sentimental es concreta quan ella femme fatale de catàleg desenfunda un bisturí i realitza una extracció coronària impecable. Tot i l’estocada, la meva dignitat reacciona amb el cap ben alt: 1) indiferent a la incisió, m’aixeco les solapes de la gavardina, 2) m’encenc un winston i 3) amb veu de ràdio, cito a J. P. Sartre mentre m’esfumo rue enllà. Clar que quan tombo la segona cantonada i ja no hi ha figurants a la vista, corro en busca dels 33 punts de sutura necessaris i, encegat pels llagrimots, entrepusso amb el subtítol de la pel·lícula viscuda: c’est fini… Resultat? Una cella partida, tres dents a cal dentista i un transplantament urgent de cor.



p { margin-bottom: 0.21cm; }

Nadal en off

Posted: 12/24/2010 in Uncategorized

p { margin-bottom: 0.21cm; }

Per festes, el Sr. Tinc té per costum obrir la caixa dels fusibles nadalencs, posar en OFF els commutadors 1 [família] 2 [pessebre] i 3 [caga tió], desendollar el blog i gro-gro-gro-gro maleta amb rodetes agafar el vol A-29315-Z/Destí Solitud, Boeing 747, first class, seient 24 c, zona wifi, taxes nostàlgiques incloses.

p { margin-bottom: 0.21cm; } p { margin-bottom: 0.21cm; }

Des de que m’endrecen les neurones (a tant pitxicling l’hora) que tinc notícies fresques del meu jo. Les últimes radiografies del meu ego confirmen el drama: insuficiència aguda del sistema referencial masculí, aorta principal de la memòria obturada de records, els globus tristos són majoria absoluta a la sang i, darrera de l’hipotàlem a punt per saltar el cordó policial, dos brots psicòtics d’arma blanca. Pragmàtic en excés, m’he fet cosir una cremallera que m’encercla el cap. Així, extreta la tapa rinxolada superior, el psicòleg pot consultar a ull nu les pors i angoixes que em suren per la massa encefàlica. L’invent ha causat tant furor a la consulta que valoro la possibilitat de patentar el sistema de bragueta cranial d’obertura fàcil.