Arxivar per febrer, 2011

producte filològic

Posted: 02/24/2011 in Uncategorized

No m’havia passat mai que: a) per l’interfonu em venguessin les excel·lències d’un producte filològic, b) se’m plantessin al replà de la curiositat i c) m’enredessin perquè adquirís una paraula d’ús exclusiu, quota fixa, còmodes terminis. I tot i que al dors del mot i amb lletra microscòpica s’especifica que és ideal per a qualsevol tipus de conversa i públic, la resolució comercial no acaba de rutllar. Quan me la poso a la punta de la llengua només en trec que: a) oïdes perplexes, b) comentaris sarcàstics i c) mans que consulten l’escalfor del meu front.

NOTA: per raons de vergonya òbvia, l’autor no revelarà ni: a) la identitat de la paraula comprada, ni b) el preu de la rascada de butxaca, ni c) el gruix de ràbia acumulada.

Anuncis

ales plegades

Posted: 02/21/2011 in Uncategorized

L’àngel de la guarda del Sr. Tinc ha presentat la dimissió irrevocable: tres folis de raons ARIAL 11, doble cara, interlineat d’1,5. De fet, la imatge d’un guardaespatlles celestial enfilant el rebedor amb les ales plegades sota el braç ja és tot un clàssic a Cal Tinc. Des de l’inici d’any que n’ha gastat cinc. El primer metru noranta de rínxols engominats, bíceps clembuteròtics va durar quatre dies. El segon enviat també s’esperava cobrir una vida d’alt contingut trepidant (d’aquí el pinganillu a l’orella i el xalecu antibales), però l’avorriment va guanyar-li el pols i la feina. El tercer ni tan sols va desplegar les ales: llegit l’informe del Sr. Tinc es va fer abduir per una llum blanca. El quart va ser el més comprensiu de tots, i a raó de 2,7 badalls/min. va supervisar fins a tres setmanes de sedentarisme apassionant. Ho escrivim però no cal dir-ho: un bon dia va sortir a comprar tabac i no va tornar. I el cinquè àngel de la guarda del Sr. Tinc ja l’hem conegut deu línies més amunt, rètol FORA DE SERVEI penjat del coll i barrinant una nova professió, imprescindible ales.

kit de tristesa

Posted: 02/16/2011 in Uncategorized

El meu kit de tristesa: llàgrimes, mocadors i ansiolítics. Un pack emocional en el què no hi he inclòs l’obre cartes familiar, l’objecte preferit pels de casa per anar a petar per pròpia iniciativa a l’altre barri. El psicòleg, sessió d’ahir, 17:03 P.M., aplaudeix l’absència d’aquest component ofimàtic, però es queda a mig plas, plas, plas, quan li explico com el primer avantpassat va voler plegar del món amb un tallapapers. El timming del desastre: l’aprenent de suïcida s’hi va posar un divendres cap al tard; l’endemà, encara llescava sense èxit les venes de la mà esquerra, i el diumenge ―cansat de fregar un obre cartes mal afilat pel canell com si fos l’arc d’un violí― va desestimar el traspàs voluntari sota l’atenta mirada del ridícul. Que el dilluns un doble atac de cor fulminant l’enviés a Montjuïc, excel·lents vistes al mar, seria carn per un altre post…

amb molt d’anònim

Posted: 02/11/2011 in Uncategorized

Cinta negra davant dels ulls, silueta desenfocada, el Sr. Tinc estira les cames i l’anonimat per l’asfalt de febrer. Tris-tras, c/Avall, es troba amb un conegut flaixbac de la infantesa. Entre copets a l’espatlla ―sí que ets car de veure, nen; a casa tots bé, gràcies…― recorden quan el Sr. Tinc era Tinc júnior, tenia els genolls pelats i, via paterna, va saber que era un anònim de pura sang. Aquell dia el silenci va sobrevolar la notícia: la mare va desaparèixer cuina enllà, el gat es va enroscar indiferent a la bomba informativa, i l’avi (e.p.d.) va enfonsar el cap en la lectura del diari. Un quart d’hora més tard, un Tinc júnior trasbalsat sortia del despatx del seu progenitor amb la cinta negra tapant-li el món, al·lucinant que el seu cos pogués pixelar-se tant i que, a casa –i des de temps immemorials- es vestissin amb els millors anonimats possibles del mercat.