Avui, a la sala de plens del pis, gom a gom d’espectació, el meu pessimisme m’ha penjat la insígnia d’or i brillants a la solapa, en agraïment als anys d’esforç i fidelitat que li he professat des de que ens vam conèixer, finals d’agost del 1992. Discurs amanit amb anècdotes i quatre llagrimetes, no hi han faltat els aplaudiments, les enhorabones i les fotografies de rigor. Un tentempié degustació: punt i final per tanta emoció.
Arxivar per Abril, 2011
D’existir una goma d’esborrar ridículs, el Sr. Tinc la faria lliscar pel seu c.v. Obriu la seva biografia, pàg. 4, apartat religió. Per imperatiu familiar, un Sr. Tinc júnior ―clenxa d’escolanet― ha de rebre l’hòstia consagrada. L’última assignatura per aprovar la catequesi passa per estrenar el confessionari, pica baptismal a l’esquerra. Després d’escoltar quatre pecats, el capellà alça una mà en senyal d’absolució: un Sr. Tinc júnior inexpert amb l’ús del perdó diví, estampa al més pur estil jugador NBA el seu palmell a la del mossèn, a qui la llatinada se li ennuega. La goma d’esborrar també podria fer net la pàg. 17, àmbit perquècullonshohaviadefer, on un Sr. Tinc adolescent té una cita amb cuetes i acne, segon pub a la cantonada. 1) Cal poc material per fer el ridícul en el sector terciari, per ex.: una coca-cola i un dit. I 2) Seguint les hormones saltejades amb tonteria d’un barbamec Tinc, és possible envasar tot un índex al coll d’una ampolla de 33 cl. La vergonya aliena ens suplica ―si us plau per força― que deixem marxar del post a la noia, éu!, que untem de sabó el dit de l’insensat per, PLOP!, alliberar-lo del vidre, i que abaixem el volum dels riures de barra de bar, gràcies. I si recorrem a un ridícul més contemporani, la goma podria fer ZEP, ZEP, ZEP, a la pàg. 43, secció TMB. El Sr. Tinc té una sabata descordada, escales mecàniques <L3>, direcció carrer: ajupir-se i causar l’efecte dominó amb el seu cul és tot u. Rubriquem-ho amb els insults dels accidentats, unes galtes avergonyides disculpant-se i la conclusió que, si existís, la goma d’esborrar ridículs podria fer olor de Milan Nata 250.
Un vespre surts al balcó per badar l’edifici del davant, braços a l’ampit. I sense venir a tomb la vida se’t col·loca al costat, hola què tal, cigarreta en mà. Pel que es veu la teva vida fuma, i tu que no ho sabies, de tants anys que fa que no coincidíeu. Entre calada i calada la feu petar ―que si això i allò, que si dallonsis i demés― mentre mireu amb idèntica postura els sorolls del carrer. Fum i tres quarts d’hora per recordar que us quèieu la mar de bé. I al final d’un Marlboro, dos copets irònics a l’espatlla: quedeu per veure-us, balcó més pròxim, sovint inconcret.
Com aquella vegada que el Sr. Tinc es va aixecar un matí sense testicles* i, angoixat per la pèrdua escrotal, s’anava palpant la cintura com qui busca sueltu; avui, el Sr. Tinc (amb els ous al seu lloc) fa el mateix gest quan l’han avisat, eps!, que no portava el sentit de l’humor a sobre. Merda! D’una revolada mental, el Sr. Tinc ha saltat d’una punta a l’altra del dia escodrinyant tots els passos de la jornada. A casa, sí; a l’oficina, ahà; entre forquilla i ganivet, ok. Això és que t’ha caigut, pensa. La memòria fa un tràveling per l’itinerari de la tarda sense resultat. A la llibreria: no. Al bar, tampoc. Qui sap si al súper, mentre empenyiaquatre ofertes cap a caixa cobri i ha topat amb un carro ple de productes que se’n fotien, de la crisi. Tampoc, Sr. Tinc: recordi que amb la seva ironia ha tallat en sec una picabaralla absurda. Descartats farmàcia i forn de pa, escura l’opció bxs. 2a, regentat per la veïna que amb síndrome de Diògenes recull tot allò que li plou del cel obert. Muoc, muoc. I bé, Sr. Tinc: no té més remei que votar a mà resignada a favor de la possibilitat que li hagin pispat el sentit de l’humor; per molt que, això, l’emprenyi fins a tocar-li els…
*Segons fonts facultatives, aquesta breu però reversible desaparició matino-testicular és molt corrent en mascles diòrquics de pell fina que freqüenten medis pessimistes amb tendència natural a l’ensopegada vital.
[tinc molt mal caure] 