Durant l’agost del 97 el món es va aturar al meu despatx: va ser una parada planetària d’uns aprox. cinc minuts. I és que, aprofitant que tres quarts d’humanitat era de vacances, va venir un tècnic de manteniment ―ratlla al cul, caliquenya imprescindible― per collar millor l’eix terraqüi que, per qüestions de geologia internacional, passa a tocar de la llibreria de casa. Quatre cargols Allen, canvi d’oli per una rotació més suau i instal·lació d’un parell de pistons gravitatoris d’última generació. Activada de nou l’acceleració mundial, i signat l’albarà, el núm. de telf. del servei 24 h. per qualsevol urgència, tipus: si noto que els hemisferis van balders, o la translació fa un sorollet, o posem-hi que el món no acaba de girar rodó.
Arxivar per Juliol, 2011
El Sr. Tinc arriba a l’inici d’aquest post, hola!, vestit de typical guiri d’asfalt barceloní: barret mexicà mida plaça de toros, color sangria a les galtes i les Rambles als peus. El culpable d’aquesta indumentària punible (vegi’s el detall de la camisa florejada) és del seu agent literari. L’últim informe bloguil ―encarregat a l’empresa Consulting&Bits S.L.― subratlla que els actuals nivells d’inspiració estiuencs del Sr. Tinc són dramàticament baixos. I clar: amb les gràfiques d’audiència en descens indiscutible s’aconsella (oju!: sempre segons l’informe mencionat, pàg. 54, tercer paràgraf), s’aconsella, dèiem, que la imaginació del Sr. Tinc desfaci les maletes i realitzi una incursió recreativa al món dels gambots de parla anglosaxona, amb mitjons blanc nuclear i cinc coma tres birres cada dos monuments i mig. A partir d’ara m’escriurà a cop de xancleta… ―sentencia la mala llet del seu representant, mentre un Sr. Tinc enmig d’un ramat de turistes i flaixos a discreció, treu punta com pot a l’enginy d’últims de juliol, vergonya aliena passi’s pel final del post, gràcies.
No és la primera vegada que un dimarts em cau malament i no li parlo. Tretze anys enrere (aneu a la 3a set. d’oct. del 1998) ja vaig arribar a les mans amb un d’impertinent, de la classe molt irritable. Llavors vaig perdre la disputa i un parell de coses més: 1) Vint-i-quatre hores seguides; i 2) El tercer incisiu de la mandíbula inferior, cantó esquerre. Però d’aquella patacada màxil·lo-temporal en vaig treure una lliçó de marbre: que els dies estúpids val més ignorar-los. I el dt. d’avui ―altiu i prepotent― no li he donat ni una punteta de treva. Tot i la seva cara d’ensumar merda i el seu to burleta advertint-me que era un dia xungu-xungu, i malgrat les seves contínues provocacions per segar-me els nervis, he reunit els OMS budistes necessaris i li he estampat, ha!, tot un senyor no res davant dels morros. I perquè quedi clar ho torno a teclejar: ha!
El gran adelantu del Sr. Tinc és el seu fort caràcter Ikea que, gràcies a una àmplia varietat d’accessoris facials, s’adapta en qualsevol hàbitat. Si la vida li reclama un to gruixut d’humor, es munta la cara segons la circumstància demanada: s’enganxa les celles arquejades i de punta fina, s’enrosca la barbeta còmica i, amb l’índex, es fa els dos clotets de simpatia a les galtes. El millor dels seus somriures irònics corre a càrrec de la casa. Si allò que el públic vol és una serietat estàndard, cap problema: tira de llavis prims, clenxa acadèmica i escuramenta de gola greu. Els ulls de color sever són la darrera adquisició destacable. El caràcter del Sr. Tinc és transportable, camaleònic, impermeable i caduca a finals del 2020.
[tinc molt mal caure] 