El Sr. Tinc s’ha comprat una veu interior, model anglosaxó, perquè li expliqui la pròpia realitat en rigorós directe. Adaptable en qualsevol funció i context, pot adoptar un to woodyallenesc pels dies més filosòfics. MODE ON a una parla de trama negra quan els moments biogràfics del Sr. Tinc exigeixen cianur a les venes, o alguna via de tren al coll. I si la vida ―cosa rara…― s’entesta en somriure-li, la veueta s’aclareix la gola i enfila un discurs ple de signes de puntuació optimistes. I bé, la nova adquisició vocal del Sr. Tinc té un ampli assortit de temes, registres i entonacions. Com ara mateix que, al fons del crani del propietari, tamboret al cul i ducados entre els dits, dispara un àcid monòleg sobre les quatre i ridícules neurones amb què el Sr. Tinc fa girar el món…
Arxivar per Setembre, 2011
Que la paciència hauria de ser rotativa és una reflexió de filòsof d’a.C., amb túnica blanca i el Partenó de fons. Però com totes les qualitats de gruix els falla l’aplicació. Per això, proposo una nova política d’ús per desplegar els efectes d’aquesta virtut minoritària, una que per via decret-llei, referèndum vinculant o apel·lant a un tant li fot jurídic, la paciència sigui obligatòria, s’aprovi amb tots els efectes retroactius que facin falta i, Señorías: guarden silencio, que cap ciutadà/na no en pugui quedar exempt/a. I aviso que, a la màniga de l’alta diplomàcia, sempre hi ha un cop d’Estat en forma d’as amagat.
U: per fi el Sr. Tinc fot escales avall aquesta xafogor antipàtica de finals d’estiu, i dos, tira de VISA per fer-se fer arribar un fred made in nòrdic, un d’hòstia seca al nas, que et garanteix mitja dotzena de penellons a cada mà i et frigorifica la resta del cos. Sí, amics: el Sr. Tinc ja té monu d’hivern, i no nega que per la vena grossa de les addiccions s’injectaria tants –Cº com fessin falta per poder esborrar, per ex., que aquest agost va anar d’això ―uis!― que no fes cap cap a l’altre barri. La causa ignífuga de la no-defunció va ser una doble combustió espontània i de mal apagar. D’aquí que el Sr. Tinc reparteixi gratitud per tot el món dels extintors, sospesi obrir una instància judicial a l’anticicló i, sense venir ni a tomb ni a post, enganxi al final d’aquest apunt l’enllaç d’una col·laboració tincmoltmalcaurista al núm. 59 d’una revista digital (aquesta) que no té res a veure amb la metereologia by the patilla d’aquest escrit. Au!: aquí queda dit!
A les golfes dels objectes impossibles (fora llençol, atxís! de pols) hi descobreixo un núvol rodat de tants CV, amb el manillar tipus Harley-Davidson, l’ITV fins el 2014 i uns tres mil i picu km. volats. Sense rumiar-m’ho gaire m’hi enfilo i ―gas amunt― faig un parell de voltes per l’estratosfera, que va fluïda de trànsit, segons ens informa l’helicòpter del RACC. D’una punta a l’altra, la meva perícia circulatòria guixa una línia encotonada de rectes aèries i d’esses acrobàtiques d’ohs! i ahs!; sortejo els baches i les turbulències que mal asfalten l’autopista d’aire, avanço cirrus tunejats i faig espetegar de felicitat el transport eteri que porto sota el cul. Abans de tornar a la plaça de pàrquing, redueixo la marxa, cedeixo el pas a un cumulonimbus amb la ela de pràctiques i poso l’intermitent: surto del cel sense peatges ni retencions, direcció peus a terra, enllaç amb la C-trenta-i-algu.
[tinc molt mal caure] 