Com les minifaldilles de temporada, els talons de 33 pisos d’alçada o les banyes extra-matrimonials, el no-res s’ha de saber portar. Per això, el Sr. Tinc es treu el barret davant dels nihilistes d’antes, els de tota la vida, vaja; aquells professionals de l’absurd que, amb solera i classe, fan càbales de com i quan petarà aquest tot plegat sense sentit mentre, amb l’empeine del fatalisme crònic, xuten la típica llauna de carrer. De fet, són els mateixos que col·locats en un indret paradisíac, i davant d’una posta de sol internacional (fot-li Copa Cabana, fot-li qualsevol postal caribenya plena de photoshop), li treuen transcendència paisatgística i ―per més inri― t’enumeren el top-ten dels seus epitafis preferits. Sí senyors: parlem d’aquells paios que els hi és igual viure al planeta terra o en un àtic d’un forat negre, vistes immillorables a l’Univers. D’aquí que, el Sr. Tinc, sàpiga distingir un nihilista amb carnet i pedigrí d’un de 2a regional: i és quan et jura i perjura (amb la veu del delinqüent multi-reincident) que, si mai no es troba el sentit de la vida cara a cara, ja cal que les sabates li freguin el cul si no vol, ehem, acabar com un trist i lamentable accident fortuït…
Arxivar per Setembre, 2011
L’intèrfon m’avisa que dos homes-croissant (braços clembuteròtics, pectorals a punt de rebentar) em porten, sí, sí, al fons a l’esquerra, si us plau, el quadru emocional dels propers dies: un mal de cap d’150 x 200 estampat amb la tècnica del garbuix directe, autor: la vida. A primer cop d’ull, hi destaquen una varietat horrorosa de tons plumbis, una empastifada generosa de taques anàrquiques, i tot d’esquitxos esquizofrènics ―per aquí, allà i a tocar del marc― de colors molestos i antipàtics. Perplexitat pictòrica al marge, cal reconèixer que, penjat damunt la xemeneia, i contemplat a la distància prudencial que aconsellen els crítics d’art, el quadru en qüestió fa el seu efecte estètic: un dolor encefàlic de grau cinc, semblant al que et pot provocar una grapadora d’oficina ―posem-hi la clàssica PETRUS metàl·lica― quan, fora de sí i sense pietat ofimàtica, et cus amb la rapidesa d’una metralleta tot el perímetre cranial, clac, clac, clac, clac i clac.
El Sr. Tinc declara l’u de setembre Cap d’Any oficial. Conclou que tant al gener com ara ―en ple retorn laboral, sniff…― els bons propòsits, que entren esperitats i a cops de colze dins del cervell, vindrien a dir el mateix: el tabac a Can Pistraus, molts bíceps que, decidits, s’apunten al gimnàs, i una unanimitat lingüística post-vacacional que cal dominar l’anglès, nivell shakesperià, via acadèmia del costat de casa. Per això, el Sr. Tinc és partidari d’optimitzar els recursos i, posats a fer-ho bé, i ja amb els peus a l’oficina, opta per felicitar per endavant el 2012 ―fot-li espanta-sogres!― mentre amb els ulls encara plens de sol i un moreno rotllo Eto’o, executa les eternes i soporífiques sessions fotogràfiques d’istiu.
[tinc molt mal caure] 