Al fons del calendari hi guardo alguns dies de fora de temporada. Despenjo els dl. de dues peces: la part del matí és del color de la mandra que, très chic, combina amb la de la tarda, d’un to més monòton i trencat. Desenfundo mitja dotzena de dt. ben plegats i, remenant-remenant, m’emprovo alguns dc. i dj. que em van curts d’hores; els dv. ―talla única― s’apilonen de tres en tres com els calçotets al costat dels ds., de disseny exclusiu Saturday Night Fever, i dels dg.: d’etiqueta 100% festiva i planxat professional.
Arxivar per Novembre, 2011
El Sr. Tinc salta al terreny de blog amb el dorsal núm. pitxitxi. Fa unes quantes jornades, però, que l’afició li exigeix posts més resolutius i elegants, de nivell Xàmpions Lic, vaja. Les últimes actualitzacions en punta, els dribblings 2.0 o les xilenes a l’estil hactetepé, que als inicis de la temporada feien retrunyir d’alegria tot l’Estadi Blogosfèric, ara coordinen un concert preocupant de badalls, mocadors amb xiulets i crits de ¡fuera!, ¡fuera!, ¡fuera!. I com diria aquell, al soci no se’l pot enganyar: si la tàctica 3-4-3 de tecleigs ofensius i paraules al primer toc no qualla, o els posts tant exigits es resisteixen a entrar per tot l’escaire de la crítica, llavors tindrem sí o sí traspassos a primera línia de premsa, mercat d’hivern i representant del Sr. Tinc: caixa cobri.
Venint d’aquí i d’això, només em faltava aquesta: que l’arquitecte de capçalera m’asseguri que, al pis, s’hi ha obert una esquerda de fuga, perill imminent. Que calgui aixecar bastides, pastar ciment o ensenyar les regateres del cul que facin falta ho accepto com a mal menor; en canvi, no signo que s’endolli un maleït martell pneumàtic que rebenti totes les costures de crani amb el seu ra-ta-ta-ta-ta-ta-tà en percutor major. Per això, engrapo el cap d’obres i el soroll per les solapes i els hi exigeixo clemència acústica. Però davant la urgència dels plànols abandono a l’acte la indignació i entono un convincent ¡Paco, trae el Portland!: si per la fissura ara s’hi colen tres quarts d’aire i poca cosa més, d’engrandir-se aviat hi farien cap coses més serioses per l’estabilitat domèstica, com ara les indirectes de la sogra, qui sap si un grapat de m2, potser un servidor i tot amb bata i pantumfles o, en el pitjor dels casos, el pack indiscutible de sedentarisme homologat: sofà+puf+TV. I això, senyors, demana obres majors…
El Sr. Tinc s’asseu en el punt orogràfic exacte on el món s’arrodoneix. Amb la típica postura del badoc estàndard, és a dir: les cames pengim-penjam i les mans-coixí sota del cul, el nostre blogaire contempla ―pitet al coll― com l’skyline de la Terra s’encorba suaument com si fos la silueta d’una natja traçada amb un compàs; tot un espectacle geològic de cinc estrelles i plas plas plas que el gremi dels paisatgistes en pes recomana observar, si el pressupost d’alta muntanya així ho permet, envoltat d’una gran varietat de flora multicolor (ideal Pantone tardor/hivern), un ventet procedent del punt cardinal més amable, i l’exhibició aèria d’algun ocell de classe alta i de bon volar.
[tinc molt mal caure] 