Ràpid, uns bolquers, que m’ignoro a sobre. Sí, amics: el meu jo va fluix de personalitat i sovint em fa aquestes males passades. Tot un espectacle digne de circ, del tipus: ladys and gentelmans, no es perdin el fabulós número de l’home que en un obrir i tancar d’ulls, i a la vista de tothom, té incontinència d’ell mateix i s’oblida de qui és, amb redoble de tambors, carrerilla, plintong i alehop! final.
Arxivar per Març, 2012
Al fons de tot a mà dreta hi ha una porta que no obre enlloc. Mil voltes de pany amb grinyol inclòs deixen pas a una habitació sense parets, pintada d’un no-res trencat i orientada al vessant absurd. El terra és d’aire flotant, el sostre ―alt i metafísic― se sosté per un entramat invisible de bigues transparents i, a banda i banda dels envans que no existeixen, tot de finestres de batent lliscant, amb doble vidre d’imaginació i vistes al buit més absolut.
Còfia, plumeru i davantal: per fi el Sr. Tinc fa dissabte pels propis mals de caps. Per això, treu el brillo pel llom dels últims disgustos, llisca el drap de la pols pels cantus dels imprevistos i frega ben a fons les molèsties puntuals: doble llepassada, quatre papers de diari i no trepitgeu. Que quan la vida se’t presenti de visita i per sorpresa ―buenaaas!― puguis ensenyar, amb l’orgull del majordom catòdic, el del cotó en mà, com d’enllustrada tens la col·lecció de problemes personals; passin, mirin i comprovin: ni un dit de pols per excusar.
Si un bisturí del núm. psicòpata em fes una incisió vertical des de la punta del crani fins al dit gros del peu, zas!, i m’obrissin com un estoig de violoncel, es veuria com entre el fetge i el pàncrees ―òrgan amunt, víscera avall― m’hi batega la tristesa. Misteris de l’anatomia particular, ho fa a tantes pulsacions/min., amb les venes majors bombejant llàgrimes, els globus vermells capcots i un diagnòstic claríssim de posa’t els guants de làtex, agafa fil i agulla i cosiu-me ràpid-ràpid per les vores que això fa de mal mirar, doble nus a l’acabar.
[tinc molt mal caure] 