Com qui es desfà el nus de la corbata, a poc a poc em descordo la imaginació i em serveixo un tall generós de tarda sense lleis físiques pel mig, amb permís de la ciència, of course. I és així com camino per l’aire a grans gambades astronàutiques, i puc veure, entre ohs! i ahs!, el paisatge casolà penjant d’un fil invisible, a tres pams ben bons del terra, mentre un grapat de fórmules quàntiques enfilen ―somrients i exultants― un dia sense Einstein & Cia.
Arxivar per Abril, 2012
Hi ha vespres que m’escarxofo a l’ego monoplaça, disseny narcisista, màxim confort. Ben arrepapat ―llum d’ambient, l’amor propi a un volum alt― escolto un doble cedé d’elogis desmesurats: 187 min. de copets a l’espatlla, somriures còmplices i picadetes d’ullet que em vaig fer fer als Estudis de Gravació de Piropus Desinteressats, hivern del 2007, edició de col·leccionista.
Crido al despatx l’abril que encara queda ―seu aquí, si us plau…― i li recrimino que, un altre dijous com el d’ahir, de l’estil estúpid i faltón, poc professional, vaja, i a fe de món que li plantifico un passi-ho bé així de gran, amb creu i ratlla al calendari i fins aquí podíem arribar, oficina de l’INEM més propera: segon carrer a mà esquerra.
El Sr. Tinc és d’oïda fixa, i no li agrada que li toquin els decibels. Per això, d’haver pogut ser un dels ideòlegs del Big Bang, hagués pastat el món a un volum únic i plausible. I sí, a part del pet còsmic inicial i acústicament molest, les proves de so originals d’origen del Sr. Tìnc, un, dos, un, dos, haguessin buscat que la terra funcionés amb una equalització nítida, sense acoblaments ni estridències, amb l’opció d’endollar-se a un sintetitzador elegant i nen, puja’m els baixos. I, tot plegat, per tal d’aconseguir aquell fregit de ràdio antiga -passeu-me un vinil- que només tenen les coses amb caràcter, rigor i presència. Au: queda dit.
[tinc molt mal caure] 