Que la ciència digui missa, tu, però avui m’agafo el divendres amb gravetat zero i, d’una punta a l’altra del dia, suro amb els problemes flotant cuals patates xips dins d’un compartiment d’una nau espacial i tal, mireu què bé que em queda el traje d’astronauta, òrbita de fons i un parell de nebuloses a la vista.
Arxivar per Juny, 2012
Visita rutinària a la sala de màquines del meu món interior, baixant pel passadís de la introspecció, tercera porta a mà dreta. Els generadors rutllen, els compressors tenen l’okà tècnic, no es detecten anomalies a la zona de les calderes i el sector dels pistons són quatre cargols, canvi d’oli i vigila que no ens taquéssim; ah!, i la bomba central d’alimentació continua amb la garantia sense desprecintar.
Convocats els sorolls de graus diversos, reunides la majoria de fresses i brunzits de l’escola acústica menor i enumerats tots i cadascun dels disgustos auditius del darrer any i mig (dia amunt, dia avall), el Sr. Tinc avisa que és l’última vegada, l’última, eh!, que posa el comptador de les orelles a zero paciència i decibels, ¿oído?.
I si ara vaig tirant en clau de trama major ―un fet poc operatiu i de mal dir― és perquè la vida se m’ha escarxofat en un sofà orellut, té un persa enroscat a la falda, llueix una argolla d’or al dit petit, un parell de sicaris per banda, la veu en afònic sospitós i, espereu, espereu, dues boletes de cotó fluix farcint-li les galtes.
[tinc molt mal caure] 