Com cada any, i per aquestes dates, em deixen a la repisa de casa i en custòdia les claus del món, amb una noteta inclosa: gràcies per quedar-te-les, recorda que la 2a i la que fa deu van dures, les altres giren bé, fins al setembre! I, com cada estiu, ja em teniu ―manyoc a la cintura―enfundat en una bata blau-conserge i, tris-tras, fent la ronda internacional i habitual pel meridià de Greenwich, o supervisant els contorns geopolítics de cada continent.
Arxivar per Juliol, 2012
No és cap secret, que discrepo de la vida. Per això, proposo una altra manera biogràfica de fer, on les cèl·lules i el temps s’aliïn amb tu i, per un mecanisme d’alta ciència ficció, puguis anar repartint anys per on més et convingui: trobar-te els vint acabats de sortir de l’envàs quan trepitges la línia octogenària del taca-taca, que si als cinquanta no et reca aguantar les indiscrecions de la sogra, va i recorris als límits relatius del bressol, o bé disposis d’una ment ben madura i a punt de caure de l’arbre de l’experiència quan l’acne és l’únic fil argumental de la teva existència.
La premsa, unànime: sóc el Messi de les preocupacions. Puc baixar amb el pit la bola de mals de caps, adormir-la amb l’esquerra i, amb permís d’en Serrat i de l’SGAE, travessar mig camp; fer quatre teves-meves, dues sotanes i driblar, cul a terra, les solucions; o signar un parell de cues de vaques, mocadors a les grades i anar-me’n d’esperó; aturar-me a la frontal ―toc per aquí, bicicletaper allà―i engaltar un xut que foradi la xarxa, escuri l’escaire i gol magistral.
Amb un sentit de la imprudència discutible, i uns redobles de tambors de fons, m’enfilo fins a l’ampit de l’última finestra d’un gratacel d’alçada novaiorquesa, cel ras. I desafiant la gravetat, que és un puntet a peu d’edifici mirant-me amb cara d’esglai, salto amb decisió i batent amb força les ales d’àngel, flop-flop-flop-flop, mentre planejo per l’skyline amb les mans nuades a l’esquena, l’airet pinzellant-me la cara i xiulant el ritme aeri d’aquesta cançó:
[tinc molt mal caure] 