Em truca el meu karma i em diu que es jubila. Que li sap molt greu i tal, però té la decisió ben subjecta a l’auricular: ho deixa estar, tu. Que sí, que són molts anys; i que també, que sóc un bon client, però l’edat empeny, els fills ja s’acampen i els quatre estalvis que té demanen ser gastats. Que no és res personal, que simplement el currículum ja no té més ganes ni pàgines i que, estigui tranquil, farà un parell de trucades perquè la sort em tusti l’espatlla sovint.
Arxivar per Octubre, 2012
Passeu-me un frontispici, una escarpa i un martell, que m’esculpeixo a sobre: la ignorància (toc, toc, toc) és la millor tinta per escriure (clac, clac i clac). Apa, aquí deixo la sentència per a l’ús i gaudi aliè, i politja va l’enfilo fins a la capçalera del blog, on la col·loco entre dues columnes jòniques de capitells intel·lectuals, acabats de color marbre acadèmic, mentre la posteritat s’ho mira des de sota amb el casc de gairell ―model grecoromà―els plànols sota l’aixella i túnica de paleta.
Estiro les cames per dins: xino-xano, mans nuades a l’esquena, esòfag avall. Un passeig d’introspecció aguda per badar. Que si els pulmons manxen a un ritme plausible, guaita quin pàncrees més formós, m’arribo fins al fetge i giro cua. I, tris-tras, vaig fent per les artèries principals, tombant per venes i capil·lars, enfilant conductes i torçant per músculs fins que, tres nervis més enllà, em perdo endins del propi cos.
Ah!, la vida... La vida s’hauria de poder adquirir per fascicles, rotllo col·leccionable del quiosc, temporada depressió post-vacacional: doni’m l’edat adulta (de regal: tres fills i un parell de divorcis), per la setmana que ve guardi’m els millors anys de la meva infantesa, o ¿quan tindrà el núm. de la tercera edat, especial: munti la pròpia dentadura en tres passos i un somriure, o no es deixi escapar les pròstates més resistents de la història universal de les bufetes?
[tinc molt mal caure] 