Sóc d’origen estètic, modèstia a part: tinc el bust esculpit a l’estil clàssic, les orelles ―ben pastades― són a l’alçada de l’enteniment; els ulls, ametllats, flanquegen un tabic nasal de rectitud geomètrica invariable mentre el tors sosté un inacabable coll de ballarí professional; pectorals i braços mereixen un comentari apol·línic a part, i les cames, escultòriques i proporcionades, delaten que cada matí em vesteixo d’estàtua grega, etiqueta 100% a.C.
Arxivar per Desembre, 2012
El Sr. Tinc va néixer al fons a l’esquerra, a la rebotiga del món, en una habitació minúscula, de tant x tant d’humitat, amb un fluorescent blanc-pampallugues omplint-ho tot, sense progenitors a la cita i amb el cordó umbilical recolzat en el marc de la porta ―pitials llavis―i fent llambregades de mala hòstia al rellotge.
Porto a dins un soroll que no s’acaba, que s’enfila esòfag amunt i fa grinyolar totes les juntures del cervell; un terrabastall interior núm. 10 en l’Escala de Richter, que sacseja amb impunitat oïdes, pulmons i pàncrees, que fa tremolar fins a l’escàndol públic l’ombra i contorns, i que rebenta tots els sismògrafs espirituals situats en un radi –mínim!- de 100 km. a la rodona.
Sóc molt fan del no-res: fàcil de transportar, t’hi cap a tot arreu i enlloc, no molesta, té un manteniment mínim i, a més a més, combina amb tots els colors del tedi.
[tinc molt mal caure] 