El meu mestre emocional es jubila. L’edat, que no perdona. M’allarga la targeta d’un professional i m’aconsella que hi truqui, que em despenjaran amb confiança. Somriu, encaixem l’adéu i dues llagrimetes li llisquen galta avall. I mentre enfilo l’acord assolit els honoraris se m’acosten i, a cau d’orella, se sinceren: tampoc-tampoc no era tant bo…
Arxivar per febrer, 2013
Vaig debutar en l’existència un quinze d’abril de fa uns quants deixem-ho córrer. Era un dia rúfol, corria el ’90 i em van fer sortir del banquilluamb el dorsal núm. suplent, tàctica: perdre el temps pel món i caure en fora de joc constant.
Desempolso la norma 34 de quan era petit que diu que, algun dia, respiraré per sota l’aigua, caminaré per l’aire, faré surar els objectes a cop de parpella i voluntat, i la gent xerrarà hisseodafruidirià: una llengua selecta i minoritària, originària del nord-est de la imaginació, que s’aprèn per generació espontània i fa parlar tots els colors.
No és cap secret, que el Sr. Tinc quan cau ho fa més enllà de la patacada. Que no és un simple pim, croc i/o pataplaf d’estar per casa. Que parlem d’hòsties amb D.O.: amb una teoria de pes i una estètica que les avala. Un caure a plom i a discreció, amb la mà al front, la figura desmaiant-se i els cinc sentits fora cos i contemplant la trompada amb un no per cap, els braços plegats i les celles arquejades.
[tinc molt mal caure] 