I m’he finiquitat, així de clar i de SEUR: segell, paquet i bústia; amb destinació les Illes Seychelles, platja paradisíaca núm. 7, tercera palmera a l’esquerra, sisena filera de crancs i a 5 min. de les petxines adossades.
Arxivar per febrer, 2013
Segons efemèride inventada, avui és el Dia de l’Alliberació Personal. Així, doncs, m’aixeco fent un parell de palmadetes, i un sol radiant se situa al mig de l’humor. Peto els dits, i un exèrcit digilent de còfies m’escombra els problemes. I mentre suco les poques ganes d’esmorzar en la profunditat relativa del cafè amb llet, obro el diari per les pàgs. centrals i llegeixo -a tot color- la dimissió irrevocable de la mala sort (càrrecs de confiança inclosos.) I en un atac d’originalisme contrastat, torno a emplaçar a l’amable lector/a a l’inici del post: segons efemèride inventblablabla…
Els dimarts viatjo al sud de la infància, classe A, bitllet d’anada i de tornada, souvenirs opcionals i la nostàlgia com a guia turística indiscutible, ¿Do you speak English?
Quan el Sr. Tinc es desficciona, surt del blog -via pantalla- i amb l’estil de l’etílic que es vol desempallegar d’un taxi: que si ara un peu, que si ara el braç. I dret al teclat, s’espolsa els genolls i es cala el barret -model Humphrey Bogart-; cop d’ull a l’esquerra, es corda la gavardina fins al coll i, direcció la realitat, enfila les tecles QWERTY amb passes de contrastada elegància i el ratolí retallat al fons.
[tinc molt mal caure] 