Només amb un llapis Staedtler de punta fina, capciró vermell i ratllat a l’estil taxi barceloní, puc dibuixar qualsevol invenció que em proposi sobre la superfície transparent de l’aire: que si una porta giratòria i d’accés directe al Pol Nord, que si una palanca que aturi l’eix rotatiu del món i la d’un parell de planetes o, si ho preferiu, la silueta del sentit de la vida, enfundada en un vestit d’Antonio Miró.
Arxivar per Setembre, 2013
Acabo la setmana fent uns tocs desenfadats per la banda de la rutina mentre l’ajudant del meu coach personal (tovallola al coll) em fa saber que he tingut un 80% de possessió de pèrdua de temps, que he estat lent en la pressió del dl. i dt.; que el dimecres m’ha regatejat a plaer, que el dj. m’ha jugat al primer toc i que he caigut en permanent fora de joc quan atacava el divendres.
No estic gens satisfet: el facilitòmetre unisex que he adquirit -a tant pitxicling el model- no xuta, i la vida i derivats no se’m resol com l’anunci prometia; té poca bateria, el manual d’ús només està en coreà occidental i, a més, la quota de manteniment no fa somriure precisament la butxaca…
[tinc molt mal caure] 