prou, massa i fins aquí

La meva veueta interior diu que plega. Que ja en té prou, massa i fins aquí; i que si vull -au!- tiri de subtítols: que ja no suporta més que els seus consells rebotin per les parets del meu cervell, ni que les seves advertències -sàvies i ponderades- només les escolti l’eco encefàlic…

tan

Engrapar el temps per les solapes i exigir-li que no sigui tan professional.

pink

Rebuda la factura trimestral d’optimisme. Clatellada al cantu: el consum de somriures s’ha disparat cosa mala, tu. Indignat, truco a la companyia perquè revisin la lectura, del tot estimada; al.lego que a casa no gastem (ni de lluny) tant en color de rosa. La reclamació ja està en curs.

bla, bla, bla

Va i li dic al meu camell de tristeses que ja en tinc prou, que li rescindeixo el contracte i que gràcies i tal, però que vint-i-llargs anys consumint marrons i dels bons acaben passant factura; que sí, que és tota una vida flirtejant al límit dels sanglots però que ja no tinc edat per arrossegar els peus i la vida pel terra i que bla bla bla bla i més.