Tinc un tros de cel fet a doble cara. Quan vull que el sol m’escalfi amb radiació amable, el penjo per la banda diürna, retall d’un blau elèctric ―vent en el punt just de bufera― i hi faig volar les meves il·lusions en forma d’avió de paper. A l’altre dors d’aquesta estratosfera reversible hi ha l’opció nit, amb estrelles i grills a granel; i una lluna ―sempre en quart creixent― estampada al marge superior dret: un mateix cel amb dos decorats per poder somiar despert.
Arxivar per Març, 2011
El Sr. Tinc entra a casa seva amb l’antifaç de lladre. Si protagonitza aquest sorprenent auto furt domèstic és per prescripció psicoanalítica. El psicòleg li comenta que, per tal d’arxivar una de les seves fòbies infantils més latents, necessita que vingui a la consulta amb la timidesa dels anys 80. Desordenat de mena, el Sr. Tinc no recorda on la va guardar, però sap que aquest tipus de sentiments ―quan se’ls reclama― s’escolen com anguiles entre els dits de la raó. D’aquí la tàctica dels guants blancs, la camiseta de ratlles i els moviments exageradament lents, propis d’una escola de mim. Però tanta nocturnitat i alevosía li són contraproduents: regirant armaris i buidant calaixos, el Sr. Tinc ensopega amb la xuleria de finals dels 90. Oh-oh: l’improvisat lladre i la seva explicació rodolen fins al replà de sota, on l’esperen el xiscle d’una bata amb rulos, una fractura òssia de 2n grau i el punt i final d’aquest post.
Ara que m’han deixat una alegria d’aplicació estàndard entenc molt millor els optimistes. Un amic d’alta mobilitat europea m’ha confiat la seva per por d’extraviar-la entre escales, vols i hotels de tres estrelles. Quatre anys, vuit dies i quinze hores és el temps exacte que, m’assegura, ha destinat per adquirir-ne el copyright ©. Reconec que instal·lada ―copio i enganxo la paraula d’honor de pessimista― fa certa patxoca: les idees ―això sí: de tall prim― van amb pilot automàtic; allà per on vas se’t desplega una catifa vermella amb aplaudiments i bravos! a banda i banda, i una música d’acords happys et ressona pel cervell 24 h. ininterrompudes, somriure budista permanent.
Només despertar-se, el Sr. Tinc ja té un post que l’espera al costat de l’ordinador, PLAP, PLAP, PLAP, peu d’impaciència. Camí de la feina ―enfilat a l’autobús― la segona història del dia se li abraona entre frenassus i renecs. El tercer apunt del blog: a l’hora del tallat. Al súper, entre 2×1 i carros amb presses, el Sr. Tinc s’assabenta que pot passar a recollir el post núm. 4, caixa set, gràcies. A la secció de cartes al director ―diari d’ahir― llegeix la indignació del seu 5è escrit cibernètic. I el sisè i últim post és una silueta rossa de doble xiulet, que camina sobre una passarel·la de mirades, direcció ascensor. Tecleja’m, és el pis que li xiuxiueja al Sr. Tinc just quan la porta automàtica es tanca i uns operaris col·loquen el cartell TO BE CONTINUED...
[tinc molt mal caure] 