Arxivar per Novembre, 2010

  p { margin-bottom: 0.21cm; }

Enfilant-nos per l’arbre genealògic, tercera branca paterna, trobem els tiets més prescindibles: una alienació de prostàtics de la sèrie bovina, classe llauna. De petit ja eren senyors de corbata amb agulla que, cafè en mà, xiuxiuejaven collonadetes lluny de les seves senyores, un guirigall de crepats que disseccionaven xafarderies al fons del menjador, acústica gallinàcia. Diuen que amb els anys la raó cria panxa i s’asserena. La meva, amb uns quilets de més, ha arribat a una conclusió esperpèntica: si en un dinar familiar una unitat especial dels GEO esbotzés la sobretaula i, a punta de metralleta, informés de l’afusellament imminent dels tiets, aquests lluny de drames oferirien copa i puro a l’escamot, s’eixugarien els llavis amb la punteta del tovalló i, prèvia disculpa a la resta dels comensals, s’arrenglarien per entomar la metralla anunciada. Ni lipotímies, ni males cares, ni protestes: passivitat elevada al cub. Amb aquests antecedents en mediocritat genètica és normal que l’administrador d’aquesta bitàcola estengui un tros de cartró al terra del blog i demani la corresponent caritat moral…

 p { margin-bottom: 0.21cm; }

Anuncis

p { margin-bottom: 0.21cm; }

En el somni sóc quatre vegades jo en un passadís ple de portes. N’hi ha de fusta, de vidre, tipus acordió; també en veig de metàl·liques, de giratòries, alguna automàtica: totes s’obren i es tanquen amb fúria, al ritme d’una batuta invisible, seguint una partitura en cop de porta major. De sobte, alguns poms giren a mil revolucions, la majoria de frontisses xerriquen en un volum alt rovellat, molts pestells es desfan en serradures i hi ha batents que escupen el forat del pany. Els meus quatre jo dubtem si seguir la coreografia surrealista, passadís enllà, o falcar la curiositat en alguna fullola embogida. Del sostre del somni cau una calamarsada de manyocs de claus i timbres, i una veu d’intèrfon informa per tota l’amplitud onírica: L’últim, que tanqui la porta!
Desenfundem la confiança: tu i jo no ens suportem. L’especialista ja ens ho va advertir, que la nostra era una relació de mitja dotzena de plats trencats al dia. Fotem-nos i endavant. Però per fi hem arribat a un acord: tatuar-nos una línia discontínua que neix de la coroneta, passa per l’estèrnum i mor a la punta del prepuci. De fet, i en cas de conflicte imminent, la mà del notari té potestat per passar les tisores pels punts marcats tall transversal i repartir les dues parts sobrants; sens dubte, el tràmit de divorci més ràpid i equitatiu que hagin pogut pactar el cos i l’ànima del Sr. Tinc, un matrimoni mal avingut i unit per la manutenció d’un blog autista i consentit.

El pou

Posted: 11/22/2010 in Uncategorized

p { margin-bottom: 0.21cm; }

Em ve de família: no surto de casa sense un pou a la butxaca. Previsor de mena, mai no saps quan et podrà ser útil. Si pel carrer et topes amb un imprevist de mida estàndard i tens poques ganes de drama, butxaqueges i, flop!, instal·les a terra quatre cargols, dues palades diàmetre, politja i forat. Amb mi ja som cinc les generacions de familiars que, des de 1914, ens nuem una corda a la cintura i llisquem fins al nivell freàtic de la realitat: fugida profunda i anar-hi anant, que diuen…