ni a tomb ni a post

U: per fi el Sr. Tinc fot escales avall aquesta xafogor antipàtica de finals d’estiu, i dos, tira de VISA per fer-se fer arribar un fred made in nòrdic, un d’hòstia seca al nas, que et garanteix mitja dotzena de penellons a cada mà i et frigorifica la resta del cos. Sí, amics: el Sr. Tinc ja té monu d’hivern, i no nega que per la vena grossa de les addiccions s’injectaria tants –Cº com fessin falta per poder esborrar, per ex., que aquest agost va anar d’això ―uis!― que no fes cap cap a l’altre barri. La causa ignífuga de la no-defunció va ser una doble combustió espontània i de mal apagar. D’aquí que el Sr. Tinc reparteixi gratitud per tot el món dels extintors, sospesi obrir una instància judicial a l’anticicló i, sense venir ni a tomb ni a post, enganxi al final d’aquest apunt l’enllaç d’una col·laboració tincmoltmalcaurista al núm. 59 d’una revista digital (aquesta) que no té res a veure amb la metereologia by the patilla d’aquest escrit. Au!: aquí queda dit!